"La Seducció de l’Innocent"

Hem vist com els còmics en un principi es difongueren com a reclam comercial per augmentar el tiratge dels diaris, i com a continuació els syndicates organitzaren la producció per extreure les rendibilitats pròpies de la historieta. En aquests períodes, encara que els còmics van oferir un apreciable conjunt d’obres mestres, no arribaren a aconseguir una valoració cultural per part de la societat.

L’interès teòric pels còmics i les seves primeres valoracions intel·lectuals – llibres, exposicions – coincideixen amb la utilització massiva del còmic per part de l’exèrcit dels Estats Units durant la contesa (disputa) mundial (Segona Guerra Mundial). Aquesta mobilització general de la historieta nord-americana comprenia principalment tres característiques: 1) La participació dels “herois de paper” en la guerra, en defensa de la democràcia (Flash Gordon, Terry Lee, Tarzan, The Phantom....); 2) la producció de sèries exclusives pels soldats (Joe Dope de Will Eisner, Male Call de Milton Caniff...); i 3) la utilització dels recursos del còmic en manuals d’instrucció militar, la qual cosa permetia al còmic per primera vegada entrar en el terreny de l’educació per a adults. El resultat final fou el reconeixement públic d’autors com Alex Raymond i Milton Caniff per part de les forces armades nord-americanes i del conjunt de la societat (premis, condecoracions), i l’evidència irreversible sobre la utilitat ideològica dels còmics que la llibertat creativa dels inicis i l’ampliació conseqüent del mercat havien mantingut discretament en un segon pla.
Una vegada posades al descobert les possibilitats ideològiques de la historieta, la resistència a abandonar la seva utilització explícita es fa evident. Un exemple suggeridor de reconeixement i, al mateix temps, subjecció del còmic ho revela una anècdota sobre la sèrie Steve Canyon: la força aèria d’Estats Units manté la ficció de que el pilot protagonista, el nom del qual és el que dóna títol a la col·lecció, és una persona real i ho recull en els seus arxius amb el seu corresponent grau d’oficial, variant-lo segons va ascendint en la sèrie. El personatge està doncs, militaritzat i és inexcusable, per tant, la seva presència en qualsevol conflicte possible: Corea, Vietnam...
Però el model per el control ideològic dels còmics no es troba en Steve Canyon, sino en els més vetllats i eficaços codis de censura i en les prevencions per evitar “la seducció de l’innocent”.
La Seducció de l’Innocent va dur molts mal de caps a la indústria del còmic, es tractava d’un llibre que aparegué l’any 1954 escrit per un psicòleg anomenat Frederick Wertham, a on aquest proclamava amb to apocalíptic la perniciosa influència que els còmics exercien sobre els nens, conduint-los cap a la violència i la delinqüència. El llibre té una gran repercussió, i serveix com a recolzament definitiu a sectors de caràcter d’ultradretes (associacions de pares cristians i predicadors fanàtics) per llançar-se en tromba sobre la “les deixalles” que, en forma de narrativa dibuixada, corromp les pures ments juvenils.
En realitat, però, es creu que aquest llibre va aparèixer per interessos comercials, ja que William Gaines (fill de l’editor de còmics Max Gaines) després de la mort del seu pare i
d'heretà l’editorial (a la qual li canviarà el nom de Educational Comics per Entertaining Comics, conegut a partir d’aleshores per les seves inicials E.C.), Gaines renova totalment la mentalitat de l’editorial cancel·lant les col·leccions ràncies del seu pare i crea unes altres noves dedicades a cinc temes no gaire educatius: el terror, la ciència ficció, el thriller, la guerra i l’humor. Així fou com E.C. tingué un èxit rotund i és per això, pel que les altres editorials de còmics no venien tant, la qual cosa ens porta ha induir que interessava treure del mapa a E.C., i quina millor opció que traient un llibre que de forma indirecte la desacredités? Aquest és un dels probables motius de l’aparició de La Seducció de l’Innocent. Però la veritat és que això tan sols aconseguí originar l’establiment de l’autocensura, com ja existia en el món cinematogràfic. D’aquesta manera es forma el Comics Code, una relació de normes de compliment obligatori per a totes aquelles publicacions que vulguin gaudir del “vist-i-plau” del sector. Entre altres normes, el Comics Code estableix que:


1) Les forces de l’ordre mai podran mostrar-se de forma negativa que indueixi a criticar el seu treball.
2) Els criminals sempre rebran el seu merescut càstig al final de la història.
3) La unitat familiar ha de ser sempre presentada des de un punt de vista positiu, decent i moral.
4) Cap còmic portarà a la portada paraules com “Terror”, “Horror”, “Crim” o similars (justament les que apareixien en els de E.C. còmics) que puguin ferir la sensibilitat dels joves lectors.
5) Cap còmic nomenarà en els seus arguments temes com la homosexualitat o les drogues que puguin contribuir a fomentar el vici entre la joventut.




Es tractava d’un codi especialment dissenyat contra els E.C. còmics amb el que la indústria matava dos ocells amb un sol tir: per una banda feia callar les crítiques dels sectors més reaccionaris de la societat americana que amenaçaven d’emprendre una campanya contra el còmic, que podria haver influït molt negativament sobre els beneficis econòmics de les grans editorials del ram; i per altre, li donaven el cop de gràcia a un competidor perillós que en un temps rècord havia aconseguit unes notables xifres de ventes a costa de treure lectors a les grans editorials.
Així va ser com E.C. va fer fallida i com la decència va guanyar, deixant com herència als còmics un Codi que seguirà escanyant-los durant molts anys.