Els orígens del còmic (3)

ELS TRES ERUDITS

Gombrich sosté la teoria de que correspon al humorista i dibuixant Rodolphe Töpffer (1799-1846) l’haver inventat la historieta dibuixada, ja que diu: “ Les novel·les humorístiques amb dibuixos de Töpffer són innocents avantpassats dels somnis manufacturats d’avui. Ho trobem tot en ells, encara que sota una tonalitat genuïnament còmica.”

R. Töpffer (1799-1846), pedagog suís, nascut a Ginebra i altament interessat en aplicar el dibuix a la narrativa. La seva producció en aquest últim aspecte traslluí les seves concepcions teòriques sobre el tema, amb la virtut singular, per aleshores, de la retolació manual dels textos explicatius de cada vinyeta; tal procediment s’avançà considerablement àdhuc a quants vingueren directament després d’ell en el camp de “les històries amb estampes” (així les anomenava). L’element del text retolat a mà resulta important per quant (tot i que Töpffer el separà expressament de les seves il·lustracions) s’introdueix, amb els dibuixos, en una visualització gràfica global; i no s’ha d’oblidar que de la realització manual dels textos sorgirà, en part, una abundant riquesa de recursos lingüístics dels còmics, des dels valors sonors conferits a les paraules fins l’ampli univers de les onomatopeies, passant pels sons inarticulats.
La influència de Töpffer es manifestà especialment a partir dels seus propis progressos de narrativitat mitjançant seqüències d’imatges; les seves obres es publicaven en àlbums horitzontals, amb una tira de vinyetes per pàgina2, i al iniciar-se el 1829 – disset anys abans de la mort del seu autor – cobriren només una breu producció que potser, d’haver tingut més temps de desenvolupar, hagués pogut arribar a superar la seva condició actual de precursora del novè art. La primera obra de Rodolphe Töpffer en aquell àmbit havia estat Les amours de M. Vieux Bois l’any 1827, però no va veure la llum pública fins al cap d’una dècada, i resulta simptomàtic que el motiu de tant retràs fos la por de l’autor a veure compromès el seu prestigi com a pedagog, com també esdevé simptomàtic que la decisió final d’edició es recolzés en el interès de Goethe cap al seu talent gràfic-narratiu; es tracta de dos fenòmens – escassa reputació dels còmics, i necessitat per aquests d’un menyspreu per part dels intel·lectuals – que han gravitat pendularment al llarg de la posterior evolució dels còmics en el continent europeu, i que han sigut respectivament relacionats amb les direccionalitats infantils imposades al novè art i amb els reconeixements culturals de la narrativa dibuixada en diferents moment i països.

La segona obra de Töpffer, i primera en publicar-se, Le Docteur Festus (1829), tingué la particularitat de plasmar clarament les temptatives de l’autor, que realitzà dues versions paral·leles: la de simple relat escrit tradicional, encara sense desdenyar totalment la il·lustració que corresponia a la vessant de “literatura pròpiament dita”; i la acord amb el seu personal objectiu de narració gràfica, línia que ell anomenava “littérature en estampes”. Seguiren després Histoire de M. Cryptogame (1830, publicada el 1845), M. Pencil e Histoire de M. Jabot (1831, editades respectivament el 1840 i 1833), M. Crépin (1837) i Histoire D’Albert (1844).

Cal afegir, encara és un tema col·lateral el que provoca la cita i el comentari d’aquesta producció, que Töpffer fou, a més a més d’excel·lent il·lustrador (influenciat per les teories fisonomistes del caricaturista Johann Kaspar Lavater) i avançat narrador gràfic, una intel·ligència satírica considerable.

Però Töpffer no fou l’única persona en experimentar en el món del còmic. L’alemany Wilhelm Busch i el francès Christophe (el seu nom real fou Georges Colomb i realitzà l’aproximació més propera al que seria la historieta actual amb La Familia Fenouillard l’any 1889) també són destacats personatges dins l’era precòmic. Wilhelm Busch (1832-1908) va ser caricaturista a Wiedensahl (Hannover) i Mechtshausen. Cridà l’atenció amb les seves il·lustracions –del tipus que més tard s’anomenaria “Historieta còmica”- en la revista setmanal Fliegende Blätter. Els seus dibuixos, notables per la seva simplicitat, expressaven moviments complicats amb pocs traços. També va escriure i il·lustrar una sèrie de contes burlescos, entre ells Max und Moritz (1865), el títol del qual feia referència als noms dels dos protagonistes, una parella de nens molt trapelles, que insinuaven el que més modernament serien les historietes de dibuixos. Publicà un volum de poemes seriosos, Kritik des Herzens (1874), i una novel·la curta, Der Schmetterling (1893), en la que explica com un idealista caça una papallona i es queda lisiat.